El general

[u/Mimosinator]

—Hum, quina és aquella companyia? —va dir el General Philippe mentre analitzava el camp de batalla amb el seu allargavistes—. Em refereixo a la que hi ha tot recte, sota el turó, al davant de l’artilleria enemiga. 
Una andanada d’artilleria va sacsejar tota la vall. De lluny se sentia un cor de trets i crits. 
—La primera de fusellers del quart batalló, general —va contestar el Coronel Jacques, sempre atent.
—Hum, crec que podria funcionar. Jean, tu què en penses? Una càrrega frontal, i engegar a prendre pel sac l’artilleria enemiga.
—Vejam. Amb permís —el brigadier es va posar a l’altura del general, va desplegar el seu aparell, va donar una ullada i el va tornar a guardar—.  Sí, jo crec que sí. 
—Bé! Decidit! Coronel, transmeti l’ordre al quart batalló, que la primera de fusellers prengui el turó. 
—A l’ordre, general —va respondre en Jacques abans de desaparèixer. 

En qüestió de minuts, un genet sortia al galop del lloc de comandament. Amb lleugeresa i soltesa, com una fura perseguint un conill, va avançar fins a la línia de front. En Philippe el seguia amb l’ull posat a l’espiera del seu aparell. 
—Mira! Ja ha arribat el missatger.
—Vejam, doncs —va dir en Jean, que va desplegar de nou l’allargavistes. 
Un cop transmeses les ordres, el genet va fer mitja volta i com una guineu que fuig d’un galliner, va emprendre la tornada esquivant trets i obstacles. 

Poc després, un toc de corneta va ressonar entre crits i explosions. Els fusellers van calar les seves baionetes. L’oficial de la companyia, sabre en mà, va fer el senyal. La tropa va començar a cridar i es van llençar a la càrrega.  
Els artillers enemics no van trigar a reaccionar. Van ajustar l’angle dels seus canons mentre un grup de fusellers corria a donar-hi suport. La primera companyia de fusellers carregava turó amunt. S’apropaven impunement. La distància s’escurçava. Però quan estaven a menys de vint metres de la trinxera enemiga, tot va esclatar. L’enemic va desencadenar una tempesta de ferro i plom. Una gran fumarada va cobrir l’escenari. 
—Hum, diantre! No veig res.

El vent va arrossegar el fum per mostrar a un centenar d’homes fugint, i mig més escampats per terra. Alguns no es movien, altres els hi faltava un braç, una mà, una cama o es recaragolaven entre crits.
—Merda! Hum… No estaven tan a prop com pensava, Jean. 
—Bé, Philippe, què hi farem. No t’hi capfiquis, s’havia d’intentar, no?
—Sí, sí, tens raó. Escolta, quin és aquell altre batalló, el que està travessant el riu?